Trastorns relacionats amb la nutrició i el comportament alimentari

Trastorn d’alimentació

Són tots aquells que es caracteritzen per presentar alteracions greus en la nutrició i en la conducta alimentaria i que causen un deteriorament significatiu tant de la salut física com del funcionament psicosocial.

Anorèxia nerviosa

Les característiques essencials d’aquest trastorn són:

  • pèrdua de pes,
  • por intensa a engreixar-se,
  • alteració perceptiva que un mateix té respecte del seu propi cos.

L’inici d’aquest trastorn sol ser un desencadenant d’un esdeveniment vital estressant. Algunes persones emmalaltides es recuperen totalment després d’un episodi, altres fluctuen en períodes de millora i de recaiguda, i finalment altres persones afectades presenten un curs crònic que pot durar molts anys. En molts casos és necessària l’hospitalització o l’ingrés en un centre sociosanitari especialitzat per tal de recuperar pes i poder atendre millor les complicacions mèdiques i psicològiques.

En adolescents també pot succeir que, tot i que la noia o el noi creixin en alçada, no guanyin el pes que seria d’esperar. Per definir el pes adequat, la primesa o el pes insuficient s’utilitza una mesura (l’Índex de Massa Corporal) amb una fórmula que avalen diversos organismes internacionals, entre els quals l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La por a engreixar-se, generalment, no s’alleugereix amb la pèrdua de pes. De fet, la preocupació per guanyar-ne esdevé tant continuada que persisteix i fins i tot pot augmentar quan es perd pes.

Alteracions fisiològiques més freqüents

Entre les alteracions fisiològiques que es donen, i en el cas de les noies, s’hi troben:

  • l’amenorrea (interrupció de la menstruació),
  • comportaments continuats com el del vòmit autoprovocat, la utilització incorrecta de laxants, medicació diürètica i ènemes, que poden causar alteracions en els resultats analítics.

Alteracions psicològiques més freqüents

Moltes persones amb anorèxia presenten:

  • signes i símptomes depressius,
  • estat d’ànim deprimit,
  • aïllament social,
  • irritabilitat,
  • insomni,
  • disminució de l’interès i de l’apetència sexual,
  • sensació d’ineficàcia,
  • fort desig de controlar l’entorn,
  • pensament rígid, inflexible,
  • espontaneïtat social restringida,
  • contenció excessiva de l’expressió emocional,
  • etc.

Tipologia

  • Anorèxia restrictiva: les persones emmalaltides han perdut pes bàsicament per les dietes, els dejunis i/o l’exercici físic excessiu.
  • Anorèxia purgativa: les persones emmalaltides han perdut pes bàsicament pel vòmit autoprovocat després d’un afartament o per la utilització no prescrita de laxants o medicació diürètica.

Símptomes i signes de l’inici d’un trastorn anorèctic

  • Se segueix una dieta d’una forma molt estricta amb tendència a no canviar-la, fins i tot en situacions de dies especials (aniversaris, festa de fi de curs, Nadals…).
  • Tot i que ja s’hagi perdut pes, la dieta continua.
  • La persona que va perdent pes sol rebre admiració almenys per una part del seu entorn. Aquest fet actua com un mecanisme de reforç per continuar perdent pes.
  • Comença a rebre opinions de l’entorn en referència que el pes perdut és excessiu. La persona afectada tendeix a reaccionar des de la negació, fins i tot des de l’enuig.
  • Quan els comentaris respecte de la primesa esdevenen generals, la persona afectada tendeix a vestir-se amb roba més ampla i folgada amb l’objectiu d’amagar el propi cos.
  • Té tendència a limitar fins a l’extinció determinats aliments com ara pa, dolços, fregits, etc.
  • Té tendència a menjar molt malament i a esmicolar el menjar del plat.
  • Té tendència a fer més àpats en solitari i menys en família. Tot i així, està pendent dels aliments familiars adquirits.
  • Està pendent que s’adquireixin aliments baixos en calories.
  • Reacciona amb irritabilitat i malestar davant els suggeriments per tal que ingereixi porcions o quantitats més altes d’aliment.
  • Es pesa diverses vegades al dia o després d’haver realitzat un àpat.
  • Té tendència a realitzar exercici físic excessiu, sobretot després d’haver menjat.
  • Tè tendència a realitzar rutines diàries respecte dels propis horaris i a reaccionar amb respostes de negació i d’irritabilitat enfront dels canvis proposats.
  • Té tendència a voler realitzar diverses activitats extraescolars, sobretot les relacionades amb activitats físiques o esportives (dansa, gimnàs, ball…).
  • Té tendència a adoptar una actitud “perfeccionista” amb l’objectiu que totes les activitats que realitza (escolars, extraescolars…) resultin exitoses.
  • Tot i que, almenys durant alguns períodes de temps, les diverses activitats que realitza poden resultar satisfactòries, la persona afectada s’expressa amb una tendència a la insatisfacció.
  • Té tendència a negar-se i a negar davant dels altres diverses sensacions com ara: sentir-se fatigat, passar gana, o altres complicacions físiques associades com podria ser, i en el cas de les noies, la pèrdua de la menstruació.xx
  • Té tendència a aïllar-se tant de la família com dels amics, evitant situacions de socialització com poden ser festes familiars, celebracions, etc

 

Bulímia nerviosa

Les característiques essencials d’aquest trastorn són:

  • Episodis d’afartaments que es produeixen periòdicament.
  • Comportaments compensatoris inapropiats i periòdics per evitar l’augment de pes.
  • La percepció del propi cos es veu indegudament influïda pel pes i la constitució corporal.

Un afartament es defineix com la ingestió, en un període de temps determinat (a l’entorn de dues hores), d’una quantitat d’aliments que és clarament superior al que la majoria de les persones ingeririen en un període de temps similar i en circumstàncies semblants. Un episodi d’afartament no es limita només a un únic entorn. Per exemple, una persona emmalaltida pot començar l’afartament en un restaurant i continuar menjant quan arriba a casa. El fet d’anar picant menjar contínuament durant el dia en petites quantitats no es considera un afartament.

Durant l’afartament, la persona afectada pot experimentar una sensació de manca de control, que no pot deixar de menjar, i que majoritàriament només es pot controlar si una altra persona, inesperadament, entra a la mateixa estança.

En ocasions, els afartaments poden ser planificats. Durant els afartaments, les persones afectades ingereixen una quantitat notable d’aliments i fins i tot poden tendir a ingerir-ne de determinats que en altres circumstàncies evitarien.

Les persones malaltes per bulímia nerviosa se solen sentir avergonyides i intenten amagar-ne els símptomes. Per això els afartaments se solen produir al més discretament possible.

Els desencadenants d’un afartament poden ser diversos: sentiments previs de malestar, factors estressants, restricció de la dieta alimentària, l’avorriment, etc.

Els comportaments de “purga” es refereixen a l’ús recurrent que fa la persona bulímica de comportaments inapropiats per prevenir l’augment de pes. Vomitar, per exemple, és un comportament compensatori freqüent. Les persones afectades poden utilitzar una gran varietat de mètodes per provocar-se el vòmit. Un altre comportament de purga és la utilització incorrecta de laxants i diürètics. També poden estar en dejuni un o més dies, o realitzar exercici físic excessiu amb l’objectiu de no guanyar pes.

Les persones amb bulímia nerviosa concedeixen molta importància a factors com ara el seu pes o la seva constitució corporal. Aquests factors afectaran la seva autoestima, atès que solen autoavaluar-se en un alt nivell d’insatisfacció. No totes les persones afectades es troben en situació de sobrepès; moltes d’elles, en funció de l’Índex de Massa Corporal (IMC), poden estar dins dels límits adequats.

La bulímia nerviosa se sol iniciar en l’adolescència i també és més prevalent en noies que en nois. Genèricament, els comportaments d’afartament solen començar durant o després d’haver fet un règim per aprimar-se. En la major part dels casos, aquests comportaments poden persistir durant anys amb períodes de remissió que s’alternen amb episodis d’afartaments.

Símptomes i signes de l’inici d’un trastorn bulímic

  • Es produeixen canvis en els costums relacionats amb el consum dels aliments: la nevera i el rebost es buiden més ràpidament. Poden desaparèixer paquets de galetes, cereals, llet, etc.
  • Inicialment, les quantitats ingerides en el context dels àpats familiars poden ser “normals” o no cridar l’atenció.
  • Tendència a augmentar el consum de llaminadures, caramels, xiclets…
  • Tendència a augmentar el consum de menjars ràpids o preparats.
  • Tendència a trobar restes de menjars o d’embolcalls a la seva habitació o camuflats per la casa.
  • Tendència a llevar-se a la nit per anar a la cuina o a altres indrets per tal d’ingerir aliments.
  • Tendència a la solitud. La persona afectada pot estar moltes estones absent de casa o reclosa a la seva habitació.
  • Amb l’objectiu d’eliminar les ingestes excessives, la persona afectada pot tenir tendència a realitzar comportaments “purgatius” com ara:
    • Voler anar al lavabo immediatament després dels àpats.
    • Mentre està al lavabo, obrir repetidament aixetes o tirar de la cadena del vàter amb l’objectiu de dissimular el vòmit.
    • Usar laxants per tal d’experimentar diarrees amb una freqüència elevada.
    • Utilitzar medicació diürètica amb l’objectiu d’eliminar més líquids.
  • Agafar i amagar aliments de casa. (De vegades també diners o alguns objectes de valor per tal de comprar-se llaminadures o menjars específics.)
  • Utilitzar cremes reductores i voler gastar diners amb massatges.
  • Tendència a oscil·lacions en l’aspecte corporal (de primesa a sobrepès i viceversa).
  • Tendència a realitzar exercici físic continuat, sovint extenuant.
  • Tendència a descontrolar horaris i a iniciar o a realitzar diverses activitats a les quals no dóna continuïtat.
  • Tendència a l’abús d’alcohol i d’altres drogues.
  • Tendència a pesar-se i a condicionar el seu estat anímic en funció del resultat diari de la bàscula.
  • Tendència a voler realitzar intervencions quirúrgiques per tal de remodelar una o diverses parts del cos (natges, cuixes, malucs…).
  • Tendència a l’avorriment que se sol accentuar en períodes de vacances i de cap de setmana.
  • Tendència a entrar en el cicle afartament-purga, amb la qual cosa es generen canvis en l’estat d’ànim (depressió, tristesa, sentiments de culpa…).
  • Molta sociabilitat, sol canviar d’amics, fins i tot de parelles emocionals.

 

Obesitat

L’obesitat no es considera un trastorn mental. L’excés de greix corporal és el resultat d’un augment del consum energètic en relació amb l’energia que es gasta. Existeixen diversos factors predisposants com ara: genètics, fisiològics, conductuals i culturals que poden variar entre persones i que poden contribuir al desenvolupament de l’obesitat.

L’obesitat és una malaltia crònica que sol iniciar-se en la infància i l’adolescència. A part de comportar un desordre alimentari, l’obesitat pot ser un factor desencadenant d’un trastorn del comportament alimentari.

A les darreres dècades s’ha produït un creixement significatiu de l’obesitat en adults, seguit més recentment per un augment similar en nens i adolescents, fenomen que ha fet de l’obesitat un dels temes de salut pública més preocupants de l’actualitat.

Complicacions físiques més freqüents:

Els seus efectes més negatius poden generar patologies greus com:

  • diabetis,
  • hipertensió,
  • dislipèmies,
  • complicacions cardiovasculars,
  • alteracions òssies i/o articulars,
  • apnees del son,
  • dificultats respiratòries,
  • i fins i tot alguns tipus de càncer, com els gastrointestinals.

Complicacions psicològiques més freqüents:

Els adolescents amb sobrepès o obesitat també poden patir complicacions psicològiques com ara:

  • Poden ser ridiculitzats o rebutjats pels seus companys o ser víctimes de les seves burles, qüestió que pot comportar una baixa autoestima i pot portar a l’aïllament i la depressió.
  • Poden tenir més dificultats per integrar-se en un grup o per trobar parella.
  • Poden desenvolupar problemes psicològics greus com ansietat, depressió o trastorns obsessius-compulsius.
  • Poden mostrar-se tristos i solitaris, o fins i tot agressius i enfadats amb els altres.

Es consideren obeses les persones que tenen un pes un 20% superior al punt mitjà de l’escala de pes segons l’índex de massa corporal (IMC). (Aquesta escala relaciona la massa corporal amb l’edat, la talla i el sexe de la persona.)

Cal remarcar que no totes les persones obeses tenen un trastorn de la conducta alimentària. Però el sobrepès i l’obesitat des de la infantesa augmenta les probabilitats de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària en l’edat adulta. En aquest sentit, un programa preventiu del sobrepès ha de tenir en compte factors com ara:

  • Educar des de la infantesa en hàbits de nutrició saludables i evitar dietes hipocalòriques.
  • Promoure la realització d’àpats regulars (almenys esmorzar, dinar, berenar i sopar).
  • No saltar-se àpats ni fer-los a deshora.
  • Atendre els senyals que ens dóna el propi cos pel que fa a les sensacions de gana i de sacietat.
  • Potenciar patrons alimentaris i hàbits regulars i diversos en els àpats familiars.
  • Afavorir l’activitat física i la pràctica de l’esport com un mitjà més d’equilibri saludable.
  • Limitar l’accés als menjars ràpids i a les begudes ensucrades.

 

Ortorèxia

Aquest trastorn, que pot arribar a ser obsessiu per a les persones que el pateixen, es caracteritza per una preocupació excessiva per realitzar una nutrició “sana”, és a dir, basada a ingerir bàsicament productes naturals. En aquest cas no es tracta de la quantitat dels aliments ingerits, com en l’anorèxia o la bulímia, sinó en la seva qualitat. La preocupació per menjar només determinats productes o realitzar determinades dietes pot arribar fins a l’extrem que la persona afectada decideixi passar gana abans d’ingerir algun aliment que no forma part del llistat que ha decidit que són els saludables.

Les persones amb ortorèxia tendeixen a donar molta importància a les mesures i la forma del seu cos, així com també a realitzar exercici físic continuat i sovint extenuant.

Aquest excés d’inquietud per ingerir aliments sans i, per tant, per aconseguir la perfecció alimentària pot desencadenar trastorns alimentaris com ara l’anorèxia o el trastorn per afartaments.
 

Pica

La principal característica d’aquest trastorn és que les persones que hi emmalalteixen tenen tendència a ingerir substàncies no nutritives i no alimentaries, i realitzen aquest comportament durant prou temps, amb prou freqüència o intensitat com perquè siguin subsidiàries de ser ateses clínicament.

Trastorn de ruminació

La principal característica d’aquest trastorn és que les persones afectades tenen tendència a reglotar els aliments consumits: és a dir que el menjar que prèviament ja s’havien empassat i fins podria estar parcialment digerit, és retornat a la boca aparentment sense esforç, nàusees ni malestar. Posteriorment, el menjar regurgitat pot tornar a ser mastegat, i escopit o empassat de nou.

Trastorn de restricció de la ingesta d’aliments

La principal característica d’aquest trastorn és que les persones afectades, tot i que tenen al seu abast una varietat i diversitat d’aliments, tenen tendència a evitar o restringir la seva ingesta, afectant d’aquesta manera les seves necessitats nutritives, atès que la ingesta energètica que realitzen esdevé insuficient. En aquests casos es pot produir una pèrdua de pes, o bé afectar-ne l’augment, així com també el creixement inherent a l’adolescència. La deficiència nutricional pot comportar diversos problemes de salut física, i també una interferència en el funcionament psicosocial.

Trastorn d’afartaments

La principal característica d’aquest trastorn és que les persones que hi emmalalteixen tenen la tendència a realitzar episodis recurrents d’afartaments. Un episodi d’afartament es defineix per:

  • Una ingesta d’aliments excessiva en un període de temps determinat.
  • Una sensació de manca de control enfront de la ingesta.

 

Vigorèxia (dismòrfia muscular)

En l’actualitat, l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), en la seva cinquena revisió (DSM-5), suggereix que la dismòrfia muscular, coneguda popularment com a vigorèxia, és una variant, una forma del trastorn dismòrfic corporal que consisteix bàsicament en la preocupació de la persona afectada pel sentiment que el seu cos és massa petit o insuficientment musculat.

Genèricament, les persones amb aquest trastorn solen tenir un cos normal o fins i tot molt musculat. També poden estar preocupats per àrees o parts del seu cos com ara la pell, els cabells, etc. La majoria de les persones afectades tenen tendència a dedicar moltes hores al gimnàs i a la realització d’exercicis físics intensos fins el punt que, freqüentment, es poden generar lesions. Solen realitzar dietes alimentàries específiques, i fins i tot autoadministrar-se esteroides anabolitzants androgènics i altres substàncies anàlogues amb l’objectiu d’aconseguir més musculació i desenvolupament corporal en general.

La vigorèxia és més prevalent en els nois que en les noies, i en general la pròpia consciència de malaltia és escassa.

Aquest trastorn sol estar associat a alts nivells d’ansietat, evitació social, trets depressius, perfeccionisme, dificultats de socialització i baixa autoestima.

Abrir chat